És moment de parlar clar sobre el que ens estem jugant als nostres carrers i en les nostres institucions.
Durant massa temps, ens han volgut convèncer que l’únic debat possible en aquest país era el del centralisme enfront del nacionalisme, una lluita identitària de banderes que sovint ha servit per a tapar una realitat molt més crua. Com a socialdemòcrates, sabem que mentre discutíem sobre identitats abstractes, s’estava lliurant una altra batalla silenciosa: la de qui defineix el que és “normal” i qui decideix el nostre futur.
Hem passat del conflicte de banderes a la nova lluita de classes urbana.
A Barcelona estem veient com el vell conflicte entre obrers i burgesia industrial ha mutat en una cosa més complexa i fragmentat. Avui, la lluita de classes s’ha “urbanitzat”. Ja no es tracta només de la fàbrica, sinó d’altres aspectes com els serveis socials i l’habitatge, és el conflicte entre inquilins i rendistes, entre un precariado de totes les edats amb estudis i treball, però sense futur i els grans fons d’inversió que veuen la nostra ciutat com una simple “marca”.
El bloc liberal-conservador ha estat molt hàbil desplaçant l’eix de “rics contra pobres” cap a tensions entre “treballadors nacionals contra migrants” o “contribuents contra subvencionats”. És un parany dissenyat perquè la ciutadania no miri cap amunt, al capital financer, l’especulador, sinó cap als costats, al qual és diferent.
Per què la ultradreta sedueix als nostres joves?
És dolorós admetre-ho, però els estudis ens diuen que els nostres joves estan girant a la dreta. Per què? Perquè la ultradreta els ofereix una identitat cultural i seguretat en un món que els genera una profunda inseguretat econòmica, i identitària després d’haver aconseguit col·locar el jo individual com com a eix del desenvolupament humà desplaçant al nosaltres fraternal.
Quan l’esquerra es queda només en l’hegemonia dels valors simbòlics (diversitat, igualtat) però no aconsegueix garantir una hegemonia material (habitatge assequible, salaris dignes, serveis públics), la ultradreta plena aquest buit amb un relat de pertinença i ordre. Els diuen que els seus problemes no són culpa d’un sistema immobiliari voraç, sinó de la pèrdua d’una identitat tradicional i dels altres que venen a competir pels seus recursos.
Les xarxes veïnals: La nostra trinxera pel sentit comú
Per a guanyar aquesta batalla per l’hegemonia cultural —aquest “sentit comú” que decideix què és just i què no— no n’hi ha prou amb guanyar eleccions. L’enfortiment de les xarxes veïnals és la base de tot. El carrer és el cor de la democràcia.
Enfront de la fragmentació social que el capital promou, on cadascun lluita només contra el seu amo o la seva precarietat, les xarxes comunitàries creen un nou subjecte col·lectiu. Un barri organitzat és un barri on:
• El problema de l’habitatge deixa de veure’s com un “fracàs individual” per a entendre’s com una fallada estructural.
• Es combat el relat de la “inevitabilitat econòmica” que intenta imposar-nos el capital global.
• Es construeix una identitat basada en la solidaritat de classe i el dret a la ciutat, i no en l’exclusió del diferent.
Vam perdre l’hegemonia?
No diria que la vam perdre, sinó que l’adversari ha sabut mutar. Tenim una hegemonia en valors d’igualtat social, però ens falta conquistar el relat de l’economia del dia a dia. La dreta ha imposat la meritocràcia com a religió, i nosaltres hem d’imposar la justícia social com a realitat.
La lluita pel relat es guanya en cada escala, en cada plaça i en cada associació de veïns. Només reconstruint aquests vincles comunitaris podrem oferir als joves una identitat que no necessiti odiar al veí per a sentir-se fort.
Com deia Gramsci, l’hegemonia és una construcció constant que requereix organització i, sobretot, saber connectar les idees amb la vida material de la gent.
Perquè l’esquerra social recuperi la iniciativa i parli de tu a tu a la classe treballadora i a la classe mitjana fan falta accions concretes.
1. Sobirania Digital: Convertir les xarxes i el Big data en un “Servei Públic” de tots
No podem deixar que la nostra identitat i els nostres desitjos siguin sol “dades” per al lucre de grans empreses. L’esquerra ha d’impulsar un projecte estatal i social que tracti a les plataformes i al Big data com a serveis públics, trencant el monopoli del capital financer sobre la nostra atenció. Guanyar l’hegemonia avui significa que l’algorisme no ens aïlli en “bombolles d’iguals”, sinó que serveixi per a potenciar la trobada en l’espai públic, en la polis, articulant el que passa en la pantalla amb el que passa al carrer.
2. Fer de l’habitatge el nou eix d’unitat popular
El capital immobiliari intenta que vegem els preus abusius com una cosa “natural i inevitable”. Enfront d’aquest “sentit comú” que ens resigna, hem d’imposar el “bon sentit”: la comprensió crítica que el problema de l’habitatge és una fallada del sistema, no un fracàs individual. Hem d’unir a la classe mitjana urbana i al *precariado sota una identitat comuna: la d’inquilins enfront de rendistes, transformant la queixa individual en una lluita col·lectiva pel dret a la ciutat.
3. El Partit com a “Intel·lectual Col·lectiu”: Menys eslògans i més organització quotidiana, més partit.
L’esquerra no pot ser només un cartell electoral; ha d’actuar com un “persuador permanent” que ajudi la ciutadania a generar la seva pròpia autoconsciència crítica. Necessitem figures orgàniques —veïns, mestres, treballadors— que es funden amb la realitat del barri i ajudin a passar de la “consciència en si” (sofrir la crisi) a la “consciència per a si” (organitzar-se per a canviar-la). L’hegemonia es guanya quan les nostres idees són les que millor resolen els problemes pràctics de la majoria.
Instruïm-nos, commoguem-nos i organitzem-nos! La batalla pel futur de Barcelona es lliura en cada ment i en cada racó de la nostra comunitat