Barcelona no vol salvadors

Barcelona és ciutat de constructors, no necessita que la salvin, i els barcelonins tampoc necessiten ser salvats. Ni tan sols de piròmans que atien amb la por les flames de l’odi entre els éssers humans.

Josep Maria Ainaud de Lasarte va dir que la política és servir a les persones. I servir no és sobreprotegir, sinó empoderar. És fer realitat l’esperit de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que els poders públics promoguin efectivament «l’accés de tota la població a condicions de vida dignes». Aquesta és la missió: no salvar vides, sinó fer-les vivibles, dignes i plenes. Aquesta és la Barcelona que defensem davant demagogs, populistes i la varietat de llops amb pell d’ovella que aguaiten a la democràcia.

La socialdemocràcia catalana ha de promoure i construir les condicions per a una vida plena de totes les seves ciutadanes i de tots els seus ciutadans.

En el debat polític contemporani, sovint s’ha reduït la discussió sobre les polítiques socials a una dicotomia falsa: Estat present versus Estat absent. Des de la tradició de la socialdemocràcia catalana, hereva d’un potent moviment obrer i d’un sòlid compromís cívic, cal rebutjar aquest simplisme. L’aposta no és per un Estat que simplement «salvi» als ciutadans en moments de desgràcia –una visió reactiva i paternalista–, sinó per un Estat que faciliti, garanteixi i acompanyi el desenvolupament humà ple de totes les persones. No busquem súbdits rescatats, sinó ciutadans empoderats.

 Aquest ideal no és una mera aspiració retòrica; està profundament arrelat en el nostre marc jurídic. En la Constitució espanyola es demanda als poders públics el «promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives». No parla de rescat, sinó de remoure obstacles. És un mandat d’habilitació, no de caritat.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, desenvolupa aquest principi amb una claredat meridiana. No es limita a llistar drets passius, sinó que dissenya instruments per a l’autonomia personal, estableix el dret a la Renda Garantida de Ciutadania, no com una almoina, sinó com un llindar material de dignitat que permet a una persona deixar de lluitar per la mera supervivència per a poder plantejar-se un projecte de vida, buscar ocupació o formar-se. És la diferència entre caure en un pou i rebre una corda per a sortir, i disposar d’un terreny ferm des del qual poder caminar.

La mateixa lògica aplica a la salut. Es consagra no sols el dret a ser atès quan s’està malalt, va més enllà amb el dret a la protecció de la salut. Això implica un sistema sanitari públic que pivoti des del curatiu cap al preventiu i el promotor: campanyes de salut pública, educació en hàbits saludables, atenció primària forta i comunitària. Un sistema que no és només un hospital al qual acudir en l’emergència, sinó un aliat quotidià per a una vida més sana i llarga.

L’Habitatge, L’Educació i el Treball, són els Pilars del Projecte Vital, per això, el dret a un habitatge digne no poden quedar en lletra morta. Per a una persona jove o una família, la inseguretat residencial és un grilló que paralitza qualsevol pla de futur. Una política pública d’habitatge social i accessible no és «regalar cases»; és garantir l’estabilitat des de la qual es pot estudiar, treballar, criar i participar en la comunitat.

L’educació pública i universal és, potser, el millor exemple d’aquesta filosofia. És la inversió social per excel·lència. No «salva» a un nen; li ofereix eines (coneixement, esperit crític, capacitats) perquè construeixi el seu propi camí i contribueixi al progrés col·lectiu.

Fins i tot el dret al treball s’ha d’entendre més enllà de l’ocupació com a mercaderia. Les polítiques de formació contínua, els serveis públics d’ocupació eficaces i el foment de l’economia social són mecanismes per a dotar a les persones d’autonomia econòmica, de la capacitat de ser artífexs del seu manteniment i de la seva contribució a la societat.

 Com a socialista estic convençut del compromís amb una estructura pública que sigui un agent igualador d’oportunitats i garant de dignitat. Confrontem la idea passiva del «ser salvats» perquè comporta una relació de dependència i una pèrdua d’autonomia. Enfront d’això, proposem el «ser capacitats per a viure amb plenitud».

 Cal buscar construir una societat on la solidaritat es concreti en infraestructures públiques d’oportunitat: sanitat, educació, serveis socials, renda garantida, habitatge, polítiques actives d’ocupació. No volem un matalàs només per a esmorteir les caigudes; volem un trampolí perquè cada persona, amb el seu esforç i talent, pugui desplegar el seu potencial.

 Des d’aquesta mateixa visió d’habilitació i dignitat, les polítiques socialdemòcrates d’integració refusen el model assimilacionista, que exigeix la despulla cultural, i el model merament assistencial, que perpetua la marginalitat. En el seu lloc, es construeix un model intercultural basat en la garantia de drets universals. Quan una persona nouvinguda accedeix a un habitatge digne, a la sanitat pública i a una educació inclusiva, no està sent «mantinguda», sinó que està rebent les eines materials i socials per a arrelar-se, participar i contribuir.

 Aquest enfocament, lluny de diluir la cultura pròpia, genera les condicions de seguretat i equitat necessàries perquè el diàleg cultural sigui fructífer i voluntari. En garantir que ningú parteixi des de la desesperació material, la societat no sols practica la justícia, sinó que s’enriqueix amb el talent, la vitalitat i la diversitat de totes les persones, transformant la diversitat en un motor d’innovació social i creixement col·lectiu. L’Estat, en proveir aquesta plataforma comuna de drets, no uniforma, sinó que crea el terreny compartit i segur on diferents identitats poden conviure, col·laborar i fer créixer a tota la comunitat.